1-INTRODUCCIÓ

Com bé diu la dita: "Aquell qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la", i com també va dir el metge i escriptor lleidatà Màrius Torres i Perenya en el seu poema anomenat "Aniversari":

"Que en els meus anys de joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau, però no vull l'oblit"

L'oblit de la història d'un poble s'hauria d'evitar. Aquest ja podria ser un motiu suficient per tal d'haver escollit l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 com a tema d'aquest treball, però els meus motius van una mica més enllà. Considero que aquest és un tema el qual actualment encara té moltes incògnites obertes. moltes preguntes sense resposta i moltes hipòtesis que no porten enlloc. Un altre motiu el qual m'ha fet decidir per aquest tema ha sigut la celebració l'any 2006 del vint-i-cinquè aniversari dels fets.

Els episodis ocorreguts a Espanya aquell dia de febrer de 1981 van ser una nova pàgina de l'inacabable llibre dels cops d'estat que han tacat de negre la història d'Espanya. Durant segles la majoria de canvis de govern en aquest país s'han produït mitjançant un alçament militar, durant els darrers 200 anys n'hi ha hagut més de 15, i entre aquests en destacar el del general Pavia, que va entrar a cavall al mateix edifici de les corts de la primera república l'any 1874, el del general Miguel Primo de Rivera l'any 1923, l'intent colpista del general Sanjurjo durant la segona república conegut com la "sanjurjada", o l'alçament de 1936 encapçalat pel general Franco, el qual va acabar amb el govern legítimament establert de la II República.

Tot aquest seguit de cops d'estat encara dona més importància a la frase amb la qual he obert aquest treball i fins i tot pot posar de nou sobre la taula la teoria clàssica grega sobre la circularitat històrica o fins i tot la teoria de Hegel en la qual parla que la història avança en espiral, i per tal sempre s'acaba caient en els mateixos errors.

En aquest treball, el que espero, es poder investigar per tant poder conèixer àmpliament aquells fets mitjançant tota la informació a la qual pugui arribar provinent de llibres, diaris, enciclopèdies, etcètera, així com deixar obertes aquelles incògnites a les quals no pugui trobar-hi resposta per tal que algú, o jo mateix, algun dia no gaire llunyà pugui contestar-les, la història està feta per tal de poder ser explicada i la veritat per ser coneguda. I més si aquesta història ens implica a tots.

El que sí està clar és que gran quantitat d'escriptors, periodistes, historiadors, etcètera, han intentat aprofundir una mica més en el tema i gran part d'aquests han arribat a la mateixa conclusió: La veritat complerta no la sabem.

Aquest, tot i això, és un tema que durant més de 25 anys no ha deixat de fer córrer rius de tinta, s'han escrit milers d'articles, s'han publicat centenars de llibres i s'han gravat multitud de documentals i reportatges, posant així de manifest que és un tema el qual encara interessa i preocupa a tota la població. Alguns exemples d'aquests llibres publicats són: "23-F, El Golpe que Nunca Existió", escrit per Amadeo Martinez Iglesias, "23-F, El Golpe del CESID" de Jesús Palácios, o "23-F, La Verdad" escrit per Francisco Medina, entre molts altres llibres.

Històricament i políticament aquells fets del mes de febrer de 1981 també van tenir especial importància, van suposar un cop d'alerta a aquella "jove democràcia" nascuda pocs anys abans, va consolidar la monarquia espanyola i sobretot a Joan Carles de Borbó com a cap d'estat, hi ha llibres els quals afirmen que ell va ser el gran guanyador d'aquell cop, va accelerar l'entrada d'Espanya a l'OTAN i van tornar a imposar-se els militars sobre la constitució i el poder civil i polític.

Durant aquella nit, coneguda com la nit més llarga de la democràcia, també va tenir una rellevant importància social la poca informació que va rebre la població civil, i que des de l'estranger en molts moments va ser superior a la donada per les emissores nacionals, molta gent aquella nit s'informava mitjançant ràdios i transistors, fet que va fer conèixer popularment aquella nit també com la "nit dels transistors". També molta gent la qual militava en determinats partits polítics va fer desaparèixer els carnets de partits, va abandonar casa seva i fins i tot alguns van agafar el cotxe direcció França.

Però aquells fets de 1981 no van ser fruit solament de les accions d'aquell dia si no que ja s'estaven preparant des de molt abans, des de la mort de Franco, i durant tota la època coneguda com transició van anar materialitzant-se.

2-SITUACIÓ POLÍTICO-SOCIAL ABANS DEL 23-F

2.1-Problemes successoris (Arias Navarro i Suárez)

El fet concret del dia 23 de febrer de 1981 perd molta importància si analitzem solament els fets d'aquella nit, ja que l'important és també tot allò que ho envolta.

El problema que començarà a conduir a la nit més llarga de la democràcia comença ja en el moment de la mort del general Franco i els problemes successoris.

El primer punt el qual hem de tractar per entendre-ho és el problema de la successió a la dictadura. Franco, ja al juny de 1973, havia nomenat com a president del govern l'almirall Luis Carrero Blanco, al qual totes les mirades, tant nacionals com internacionals, el veien com a successor de la política dictatorial franquista.

Però el dia 20 de desembre d'aquell mateix any fou assassinat en un laboriós atemptat realitzat pel grup terrorista Euskadi ta Askatasuna (E.T.A.). L'atemptat es produí a Madrid al carrer Claudio Coello, prop d'on el president assistia periòdicament a oir missa. En aquell carrer el grup independentista basc havia llogat un apartament, en el número 104, en el qual havien obert un "túnel" fins al centre del carrer on havien col·locat 100 kilograms de goma-2 que van fer petar en el moment que el president espanyol passava per allí. El mateix dia del assassinat de Carrero Blanco, cal recordar que també s'havien de celebrar els judicis contra 10 membres de CC.OO. que aleshores era considerada associació clandestina; aquest procés es coneix amb el nom de: Procés 1001.

Aquest assassinat provocà un greu entrebanc en el funcionament governamental i va obligar a buscar un nou substitut per ocupar la presidència. Franco va nomenar com a president del govern a Carlos Arias Navarro.

(El president del govern Carlos Arias Navarro anunciant
la mort de Franco per televisió)

A la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975 a les 5:20 de la matinada, la filla del
dictador, Carmen, va donar un sobre amb el testament del seu pare al general Gavilán. Aquest el passa a mans d'Arias Navarro el qual se'n va anar ràpidament a gravar el missatge. A les 10 hores va aparèixer Arias Navarro per televisió anunciant la noticia amb un aspecte aparentment força commogut. al llegir aquest manifest, que contenia les seves últimes voluntats, ja es veia que se sentia responsable de continuar l'obra iniciada pel dictador l'any 1936.

En aquest manifest es donava a conèixer qui pretenia el dictador que seguís la seva feina i com també estava especificat en la Llei de Successió, en pocs dies es coronat rei Joan Carles de Borbó, net d'Alfons XIII qui havia estat l'últim rei espanyol que havia marxat d'Espanya l'any 1931 degut al triomf de la II República. Amb aquest nomenament es trenca l'ordre successori ja que a Joan de Borbó i Batemberg, que era fill d'Alfons XIII i pare de Joan Carles, se li nega la corona. Tanmateix Franco tampoc tenia intenció de considerar-ho re-instauració de la monarquia sino que ho volia considerar instauració de la monarquia. Per altra banda Arias Navarro continuaria exercint la presidència del govern.

Franco en el seu testament va demanar que es tingués tant respecte i obediència a Joan Carles com l'hi havien tingut a ell, i això va donar-li un petit marge de confiança al monarca davant dels sectors més conservadors, i tot i no veure'l ni admira'l mai com a Franco va aconseguir la seva lleialtat incondicional.

TESTAMENT DE FRANCO:
"Españoles:
Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante Su inapelable Juicio, pido a Dios que me acoja benigno a Su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro y ha sido mi voluntad constante ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir.
Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo
los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquéllos que lo fueron de España, a la que amo hasta el último momento y a la que prometí servir hasta el último aliento de mi vida, que ya sé próximo. Quiero agradecer a cuantos han colaborado con entusiasmo, entrega y abnegación en la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre.
Por el amor que siento por nuestra Patria, os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, Don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido.
No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta. Velad también vosotros, y para ello deponed, frente a los supremos intereses de la Patria y del pueblo español, toda mira personal.
No cejéis en alcanzar la justicia social y la cultura para todos los hombres de España y haced de ello vuestro primordial objetivo.
Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la Patria.
Quisiera, en mi último momento, unir los nombres de Dios y de España y abrazaros a todos para gritar juntos por última vez, en los umbrales de mi muerte:

¡ Arriba España ! ¡ Viva España !"

El primer govern després de la mort de Franco, govern Arias Navarro, no va saber fer front als moviments més conservadors i va tenir molts problemes per poder tirar endavant alguna cosa que apropés Espanya a la democràcia, i davant de les pressions rebudes pels sectors més reformistes i pel mateix Joan Carles, van fer presentar la dimissió al president el mes de juny de 1976 i el va succeir una persona poc coneguda públicament i vinculada al "Movimiento" i a l'Opus Dei, el qual tenia ja una llarga trajectòria, havent format part de la secretaria general de la "Falange Espanyola Tradicional y de las Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas" (F.E.T. y de las J.O.N.S) més conegut com a "Movimiento". Va ser cap del gabinet tècnic del vice-president general, procurador a les corts per Àvila, governador civil de Segòvia, vice-secretari del Movimiento i en el primer gabinet d'Arias Navarro a proposta de Torcuato Fernández Miranda ministre secretari general del "Movimiento". Aquesta persona era Adolfo Suárez González.

Suárez, per poder tirar endavant el nou règim polític, va aconseguir aglutinar un bon nombre de "falangistes conversos", socialdemòcrates, democristians etc... en aquest projecte hi van formar part persones com el mateix Torcuato Fernández Miranda, el qual va participar activament en la dissolució de les corts franquistes i va portar endavant el projecte de reforma política, i el general Manuel Gutiérrez Mellado que va intentar controlar i calmar el sector més conservador de l'exèrcit.

2.2-Reforma política

Un cop Suárez arriba al govern es fiquen a treballar juntament amb Torcuato Fernández Miranda per tirar endavant la llei de reforma política que hauria de dissoldre els òrgans de govern i les corts franquistes i preparar el terreny per unes properes eleccions a corts constituents.

El dia 18 de novembre de 1976 succeeix el que molta gent donava per impossible i les corts franquistes, que en part eren les més perjudicades per la reforma, aproven el projecte de llei el qual conduirà al referèndum popular que tindrà lloc el dia 15 de desembre d'aquell mateix any.

Aquella va ser la primera consulta parcialment lliure des de 1936, que aleshores van ser eleccions legislatives en les quals va triomfar el Front Popular, dic parcialment lliure, perquè sí que és cert que el resultat es diu que va ser totalment legítim i van poder votar totes les persones majors d'edat i sense distinció de sexes ni posició econòmica a diferència d'altres consultes fetes durant el franquisme, però el que la diferencia d'unes eleccions totalment lliures és que els partits polítics i sindicats no estaven legalitzats i encara seguien en la clandestinitat i l'única campanya electoral que es va poder desenvolupar amb total normalitat va ser la promoguda oficialment pel govern, amb el lema de (Habla, pueblo, habla) i campanyes que anessin a favor del sí promogudes per branques o moviments propers al govern.

En aquell referèndum estaven cridats a les urnes més de 22.5 milions de ciutadans i va haver-hi una participació de prop del 80%; la consulta és va rebre amb una gran eufòria per part de la ciutadania en general, però aquest ja va ser un punt de tensió amb alguns sectors de l'estament militar, sobretot amb els més nostàlgics i conservadors, s'ha de recordar que encara quedaven un bon nombre de militars d'alta graduació que havien participat al costat de Franco en el "Alzamiento" del 1936, els quals creien que aquest canvi produiria un retrocés i s'oblidarien els trets bàsics de la dictadura.

La pregunta plantejada en el referèndum era força senzilla: Aproveu el Projecte de Llei per la Reforma Política? "¿Aprueba el Proyecto de Ley para la Reforma Política?", i el resultat del referèndum va ser força contundent a favor del SÍ.

2.3-Legalització del partits polítics

La legalització de tots els partits polítics era una cosa totalment necessària per poder tirar endavant la democràcia, però hi havia un partit del qual parlar de la seva legalització, per determinats sectors de la societat, era considerat una cosa totalment fora de lloc, una traïció al règim anterior i a determinats sectors de la societat, com per exemple alguns sectors de l'exèrcit i fins i tot es considerava un pecat; aquest partit era el Partido Comunista Español (PCE).

El procés de legalització dels partits polítics va començar amb l'alteració del sistemes d'ordre establerts, seguint un procés de reforma, que va portar un canvi sense trencar directament amb el sistema anterior, a partir de la mateixa legalitat franquista.

A principis de 1977 es va produir la legalització de gairebé tots els partits polítics, els quals eren considerats com: "intrínsecamente perversos" pel règim franquista, mitjançant la llei de regulació dels drets d'associació política.

En aquesta primera legalització de partits polítics van quedar fora el PCE i altres partits els quals, en un principi, no estaven disposats a renunciar a la lluita per una forma de govern la qual legalment es va instituir l'any 1931 i que el 1939 va ésser abolida violentament pel règim franquista mitjançant una guerra; la república. I a més aquestes legalitzacions feien perdre suport al govern dels grups més continuistes i escèptics.

L'oposició de l'ultradreta espanyola a la legalització del Partit Comunista i en general a tot el sistema de reformes començat a la mort de Franco, es podia veure reflectida en fets com la matança d'Atocha,el 24 de gener de 1977, en el que van ser metrallats 9 advocats laboralistes, 5 dels quals van resultar morts, en un local de Comissions Obreres del barri madrileny d'Atocha, vinculats al PCE. L'assassinat dels advocats laboralistes va portar a una vaga general i l'enterrament de 3 de les víctimes es va convertir en la primera manifestació massiva de l'esquerra espanyola després del franquisme.

El 27 de febrer de 1977 es va produir una trobada secreta entre el president del govern, Adolfo Suárez González i el secretari general del Partit Comunista, Santiago Carrillo Solares. En aquella trobada de gairebé sis hores no es van ficar ni condicions ni pressions per cap de les dues parts; Suárez no va demanar que els comunistes rebaixessin el seu discurs ni Santiago Carrillo va demanar instaurar una república com la que el franquisme havia destruït durant la guerra civil (1936-1939), el que sí que es va produir va ser una "recomanació" de Suárez a Carrillo en la qual l'aconsellava que en les properes eleccions el Partit Comunista no s'intentés presentar com a tal, si no que es presentessin com a independents. Santiago Carrillo, naturalment, s'hi va negar totalment.

Finalment el dia 9 d'abril de 1977 es va produir la polèmica legalització, aquell dissabte sant de 1977, conegut com a "Sábado Rojo" el president del govern va donar a conèixer la legalització. La primera declaració favorable a aquesta acció va ser la del secretari general del Partit Comunista, Santiago Carrillo, mitjançant aquest manuscrit:

"«Acabo de conocer la legalización del PCE. La noticia me produce la misma satisfacción que van a
sentir millones de trabajadores y demócratas en España. Es un acto que da credibilidad y fortaleza al proceso de marcha hacia la democracia. Ahora lo indispensable es que los demás partidos sean también legalizados y que se llegue a una auténtica libertad sindical. La clase obrera y los trabajadores de la cultura van a poder hablar, por fin, en nuestro país, con su auténtica voz. Yo no creo que el presidente Suárez sea un amigo de los comunistas. Le considero más bien un anticomunista, pero un anticomunista inteligente que ha comprendido que las ideas no se destruyen con represión e ilegalizaciones. Y que está dispuesto a enfrentar a las nuestras, las suyas. Bien, ése es el terreno en el que deben dirigirse las divergencias. Y que el pueblo, con su voto, decida. Para ello hace falta que la legalización de los parti dos esté acompañada de auténticas libertades y de un trato no discriminatorio en los medios de comunicación estatales»."

Però no obstant les reaccions en contra d'aquesta legalització tampoc no es van fer esperar, organitzacions polítiques com la falange o FN van mostrar la forta oposició a la legalització. Per altra banda l'exèrcit s'ho va prendre com una traïció per part del mateix president del govern i un dels seus ministres, el qual també era militar, Gutiérrez Mellado, ja que segons deien aquests els havien dit que no es produiria la legalització. A partir d'això ja es va començar a comentar, entre alguns sectors de l'exèrcit i la Guàrdia Civil, que calia fer alguna cosa, donar un cop de timó per redreçar la política actual.

2.4-Constitució de 1978

Un cop la Llei de Reforma Política ratificada, el proper pas havia de ser una una constitució democràtica que acabés de transformar el sistema polític anterior.

El primer pas per elaborar una constitució havia de ser la convocatòria d'eleccions a corts constituents; aquestes van ser convocades pel 15 de juny de 1977, 41 anys després de les últimes eleccions generals. Aquestes eleccions van ser guanyades per la Unió de Centre Democràtic (UCD), partit de centre-dreta encapçalat per Suárez, amb 166 diputats, seguits pel partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) amb 118 escons, i el Partit Comunista Espanyol (PCE) amb 19 diputats, Alianza Popular, encapçalada per l'ex-ministre franquista Manuel Fraga Iribarne, es presentava com a partit conservador de dretes , tot i que plantejava algunes intencions d'obertura cap a la democràcia, va quedar apartat a una quarta posició i menys diputats que el Partit Comunista, setze. Cal també destacar que partits com ara Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), no van poder presentar-se a les eleccions ja que no van acceptar renunciar als ideals històrics del partit.

Poc després de les eleccions constituents va ser creada una ponència redactora formada pels diputats Gabriel Cisneros, Miguel Herrero, José Pedro Pérez Llorca i Rodríguez de Miñón (UCD), Manuel Fraga Iribarne (AP), Gregorio Peces-Barba(PSOE), Miquel Roca Junyet (Grup Parlamentari Català)i Jordi Solé Tura (PCE). Aquestes set persones van redactar la constitució i són conegudes popularment com els pares de la constitució.

Després de rebre un bon nombre d'esmenes aquesta constitució va ser aprovada per ambdues cambres legislatives i finalment el 6 de desembre de 1978 va ser aprovada per referèndum popular amb un 88,54% de vots afirmatius.

2.5-Reaccions militars

Bona part dels militars també van mostrar una actitud d'enfrontament al govern i sobretot en les figures del president del govern i el ministre Gutiérrez Mellado. La legalització del Partit Comunista, la unificació dels ministeris referents a l'exèrcit en un de sol i que aquest fos controlat per un civil, la política d'allunyar els militars menys afins al govern del centre del país , entre ells el tinent general Jaime Milans del Bosch destinat a València i el general de divisió Luis Torres Rojas a Euskadi entre d'altres, l'ascens frustrat de Tejero, la multitud d'assassinats comesos per ETA aquells últims anys els quals tenien com a principal punt de mirada l'exèrcit i la Guàrdia Civil, entre d'altres factors, van fer aixecar l'opinió més critica contra el canvi democràtic; alguns sectors més radicals agrupats en el col·lectiu "Los Almendros" des de les pàgines del diari militar d'ultradreta "El Alcázar" informen públicament de la intenció que hi ha de donar un cop de timó, per altra banda, els funerals de generals assassinats per ETA, com el general Gabeiras, es converteixen en multitudinàries manifestacions contra el govern i es llencen insults contra Suárez i Gutiérrez Mellado.

L'actitud d'aquests grups de l'exèrcit es va poder veure reflectida en actes com la frustrada Operació Galàxia en la qual un grup de militars encapçalats pel capità de la Policia Armada Sáenz de Ynestrillas, el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero i, segons es diu, per un capità general del que el nom mai ha sortit a la llum, planejaven un cop d'estat coincidint amb el viatge oficial de Joan Carles de Borbó a Mèxic, moment en el qual segrestarien el govern en ple consell de ministres i s'obligaria al cap d'estat a proclamar un govern de salvació nacional presidit per militars; aquesta acció s'havia de produir el mes de novembre de 1978. Afortunadament aquest complot va ser detectat gràcies a la contrainformació del comandant Andrés Casinello de la Guardia Civil. La detenció dels militars es va produir el mes de novembre de 1978 en una cafeteria de Madrid que es deia Galàxia, d'aquí ve el nom de l'operació.

Un altre model diferent al que es pretenia establir mitjançant l'Operació Galàxia era l'anomenada: Operació de Gaulle, que rebia aquest nom per que pretenia formar un govern d'unitat nacional com el que va establir el general Gaulle a França amb membres de tots els partits polítics; el militar que va encapçalar aquesta idea era el general Alfonso Armada (solución Armada).

Dins dels militars, tampoc es pot dir que s'escoltés una veu unànime en contra del govern, sino que fins i tot es vivien tensions entre els membres de col·lectius més franquistes com "Los Almendros" en front de minories com UMD.

2.6-Reaccions populars i polítiques

Entre les classes populars també va començar a créixer la sensació de que calia canviar alguna cosa, que calia tornar a la rigidesa del franquisme. Aquells anys vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva" van desfilar per Madrid, l'any 1979 hi han dos-cents mil feixistes a la plaça d'Orient de Madrid el dia 20 de novembre, el 20 de novembre de 1980 augmentaren a tres-cents mil, Blas Piñar va ser elegit diputat per la coalició Unión Nacional, ell era de Fuerza Nueva, i clama contra la democràcia des del mateix Congrés dels Diputats, des del carrer es demana al parlament "¡ejército al poder!", a Madrid hi han "zonas nacionales" on s'apallissa i mata a la gent d'esquerres o aquells que ho semblen, recordant episodis ocorreguts durant la Guerra Civil, cap al març de 1980 el partit franquista reciclat, UCD, inicia un ràpid procés cap a la desintegració.

Les grans dificultats de Suárez per consolidar-se moralment en la presidència, la crisi econòmica que es va viure aquells anys, les ofensives terroristes de ETA i el GRAPO les quals van fer trontollar l'opinió pública i les dissensions dins de l'UCD entre d'altres coses obligaren a Suárez tot i haver guanyat les darreres eleccions a presentar la seva dimissió, l'UCD presentarà com a substitut de Suárez a Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo.

3-OPERACIÒ GALÀXIA

L'Operació Galàxia tot i no haver triomfat mai, és un episodi que no es pot passar per alt si es parla del 23-F.

Aquesta operació el que pretenia era segrestar el govern en ple consell de ministres el mes de novembre de 1978 aprofitant el viatge de Joan Carles a Mèxic en visita oficial.

Durant aquells dies per la majoria de casernes circulava un manifest publicat en un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Nacional" que deixava entreveure la imminència d'un "cop de timó"; darrere d'aquest manifest, entre molts d'altres, hi havia els noms dels tinents generals Álvarez Arenas i Iniesta Cano.

Durant la commemoració, el dia 20 de novembre d'aquell any, dels funerals de Franco, en preparació de la intervenció militar, es va llegir a totes les unitats de l'exèrcit el testament del dictador i una estona més tard més de cinc-cents alts càrrecs de les forces armades van participar tots uniformats amb els seus vestits de gal·la i condecoracions juntament amb els sectors d'extrema dreta en els funerals de Franco. Els diaris d'extrema dreta "El Alcázar" i "El Imparcial", al mateix temps, anaven donant als implicats les instruccions de com havien d'actuar en l'imminent cop.

Per altra banda, Blas Piñar el dia 18 de novembre s'havia reunit amb representants del feixisme internacional a Madrid.

Però quan ja tot semblava preparat per actuar, gràcies a la contrainformació del comandant de la Guàrdia Civil Andrés Casinello, es va poder desemmascarar el cop i durant el mes de novembre de 1978 van ser detinguts en el madrileny bar "Galaxia" el capità de la policia armada Sáenz de Ynestrillas i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Mestres.

Aquests ultimaven els preparatius per l'alçament militar. Es diu que en aquesta reunió i va assistir un capità general, del qual mai ha estat desvetllat el seu nom. Aquests dos colpistes van ésser detinguts i condemnats per rebelió militar i van estar reclosos a la presó d'Alcalà de Henares. Un dels implicats en l'intent colpista, Antonio Tejero, solament va ser condemnat a set mesos de presó, cosa que encara va fer augmentar més la voluntat colpista dins l'exèrcit.

Segons van declarar més endavant els serveis d'intel·ligència del president Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid estaven compromesos en l'aixecament. Aquestes xifres ens poden ajudar a fer-nos una idea de la importància que hagués pogut tenir el cop en el conjunt d'Espanya.

El 15 de gener de 1979, el Washington Post escrigué : "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continués l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que posposés les eleccions parlamentàries i municipals i nomenés un govern de personalitats civils de dreta que cooperés amb els militars i els deixés les mans lliures per a encarregar-se d'ETA"

4-PREPARACIÓ

L'esperit i intenció colpistes es pot dir que ja va començar el mateix dia 20 de novembre de 1975 amb la mort de Franco.

Els anys anteriors a l'intent colpista del febrer de 1981 ja circulaven diferents especulacions de com havia d'esdevenir el cop, es parlava d'un cop pur i dur estil al plantejat en l'operació Galàxia per Tejero, una combinació d'aquest i un cop més suau estil al dels general De Gaulle a França, en el qual en un principi es respectés la constitució i la complicitat dels partits polítics, idea encapçalada per l'antiga ma dreta de Joan Carles, Alfonso Armada, en la qual s´hi afegien elements que recordaven el cop dels coronels grecs l'any 1967, cop ben conegut per la reina, ja que en aquell cas la família reial grega va col·laborar activament amb els colpistes (aquesta era la anomenada "Operación Armada"). Es diu que tots els ministres i el president ja tenien nom i cognoms i segons aquests rumors cal destacar a Alfonso Armada com a cap d'estat, Felipe Gonzalez el vicepresident polític, Manuel Fraga ministre de defensa, Ramón Tamames ministre d'economia, Luis María Ansón, que aleshores era president de l'agencia EFE seria ministre d'informació... Aquestes intencions político-militars van ser presentades al mateix Congrés dels Diputats uns dies després del cop, 26 de febrer de 1981, en el qual Felipe Gonzalez va invitar a Leopoldo Calvo Sotelo a formar aquest govern i va dir que ja feia temps que es coneixia la intenció dels seu partit respecte aquest tema.

Es a dir, hi havien opinions per tots els gustos però tots coincidien en una cosa: "dins d'Espanya les coses s'arreglarien a l'espanyola", tot i que alguns països de fora també volien dir la seva.

En reunions per parlar de possibles canvis polítics hi van participar tan civils, polítics amb perfils i ideologies ben diferents com ara comunistes com Tamames i Carrillo, socialistes com Felipe González i Enrique Múgica i gent de dretes i extrema dreta com Blas Piñar i militars com Saenz de Ynestrillas i Alfonso Armada i inclús alguns membres de la Zarzuela.

L'inici de les conversacions, segons s'ha pogut deduir d'unes declaracions de Suárez posteriors al cop, va ser un destacat membre socialista qui les va iniciar suggerint al general Armada l'idea d'un govern civil de coalició presidit per un militar. En un principi van sonar especulacions sobre diversos noms per ocupar la presidència com ara Sabino Fernández Campos però sens dubte el nom que més va sonar va ser el d'Alfonso Armada.

En aquest conjunt de reunions anteriors i preparatives d'un canvi polític cal destacar l'operació Galàxia del mes de novembre de 1978, la qual va ser abortada, i un dinar, el dia 20 d'octubre de 1980, que es va desenvolupar entre el general Alfonso Armada, governador militar de Lleida, els dirigents socialistes Enrique Múgica, Joan Reventósi Carner, secretari general de PSC, i el qui en aquells moments era alcalde de Lleida: Antoni Siurana, també socialista, a la casa d'aquest darrer en un poble proper a Lleida. Aquest dinar va donar peu a un seguit de reunions entre diferents dirigents polítics com Javier Solana, Herrero de Miñon, Fernández Ordóñez ministre de justícia, Rosón, ministre d'interior, o els dirigents socialistes ja esmentats anteriorment, a la seu del govern militar a Lleida amb el governador i general Alfonso Armada.

Durant l'estiu de 1980 Armada l'hi va enviar un document al mateix Sabino Fernández Campos amb intenció que arribés a mans del mateix monarca. Era un informe anònim que havia rebut Armada des de Madrid, i segons fonts properes a la Zarzuela, pel llenguatge, semblava d'autors civils. En aquell informe es feia una anàlisi molt crítica de la gestió d'Adolfo Suárez i acabava amb una proposta, de la qual no se'n coneixen tots els detalls. El que sí que se'n sap, es que es tractava d'enderrocar Adolfo Suárez i proposar com a possible candidat a la presidència un civil de prestigi o fins i tot un militar. Segons la versió oficial que es va donar de l'informe es diu que, la via per aconseguir aquest fi era mitjançant una moció de censura contra tot el govern de Suárez. però tot i ser la versió oficial d'un informe d'una persona que indiferentment del sector social tenia prou coneixements de la matèria, sembla una idea molt poc versemblant, ja que una moció de censura ja s'havia intentat sense èxit el mes de maig de 1980 i les coses no havien canviat gaire des d'aleshores. El que realment sembla que s'estava proposant en l'informe era una de les idees que més van sonar durant aquella època i que amb el temps va acabar coneguda com "Solución Armada", la qual tenia com a principal objectiu fer les accions dins dels límits constitucionals. "De ley a ley" com deia el general, ministre i ma dreta de Suárez, Fernández Miranda referint-se al pas del franquisme a la democràcia. Però amb el pas previ imprescindible de temptativa de "cop dur", que després s'encarregaria de reconduir el rei.

Poc a poc les diferents idees van anar prenent forma i centrant-se en un pla únic que contemplava actuacions armades sobre quatre punts neuràlgics de l'estat: La capitania de la III Regió Militar (València), la seu de la Divisió Cuirassada Brunete (Madrid), el Congrés dels Diputats, i el Palau de la Zarzuela.

Es te constància que ja durant el mes de juliol de 1980 es van reunir el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, un ajudant de camp del general de la III Regió militar de València Milans del Bosch, Pedro Mas, i el civil Juan García Carrés per planificar, a la seva manera, l'operatiu que havia de prendre les corts, tots ells van ser dels anomenats "Colpistes de segones" tot i que Antonio Tejero va ser el principal "cap de turc" durant el judici de Campamento.

Durant aquella època "casualment" qui també va mantenir una roda de converses amb els diferents líders dels partits polítics per parlar de la crisi institucional i d'una possible sortida amb un govern de coalició, "salvació nacional", era Joan Carles de Borbó. D'aquella roda de converses misteriosament se'n conserva molt poca informació.

D'aquesta multitud de reunions i trobades n'hi ha un bon munt que es van mantenir en secret i fins anys després de l'intent colpista ningú en va saber res, també n'hi ha moltes que encara no se'n te constància actualment, però també cal destacar que n'hi ha que no es va fer cap esforç per intentar amagar-les i fins i tot eren anunciades en diaris militars d'extrema dreta com ara el diari Alcazar des del qual també es va fer una àmplia difusió de l'imminent alçament per tal de mantenir informat l'exèrcit. D'aquestes reunions cal destacar les realitzades en un xalet d'Aravaca pels generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts altres.

Una altra trobada a destacar va ser la realitzada el dia 13 de febrer d'aquell 1981 (10 dies abans del cop) entre el mateix general Armada i Joan Carles al Palau de la Zarzuela en la qual Armada va demanar permís per escrit a la Casa Reial pocs dies després del cop per poder parlar-ne en el judici i li va ser denegat i fins força anys després del cop Armada no va poder informar que hi va haver aquella trobada. Alfonso Armada va explicar-li al catedràtic Cuenca Toribo quan aquest es va presentar a Armada, segons el mateix general,amb les paraules «La historia hay que contarla lo más fielmente posible y yo quiero hacerlo con el 23-F, por lo que creo que es conveniente que hablemos» i aquell diu que li va semblar una persona honesta i li va contar moltes coses. Pel que es veu aquella trobada del dia 10 va ser fruit d'una trobada realitzada també per Armada i Joan Carles; el dia 3 de febrer el rei va trucar al seu amic Alfonso Armada per donar-li l'enhorabona pel seu nomenament com a governador militar a Lleida des de l'aeroport de Barajas on esperava iniciar el seu primer viatge oficial al País Basc, aquell conegut accidentat viatge a Guernika. Aquell mateix dia Armada també va parlar amb el coronel Ibáñez, qui va acudir a Lleida personalment, per tal de felicitar-lo i parlar junts de la situació que s'havia creat després de la dimissió de Suarez. El dia 6 de febrer, els reis eren a Vaqueira per tal de "descansar" dels esdeveniments de la Casa de Juntes de Guernika, i Joan Carles es va citar amb Armada per sopar en un restaurant d'Artíes, un sopar que es va haver de suspendre per la mort de la mare de la reina, Federica, cosa que va fer marxar la reina en helicòpter fins a Saragossa on va agafar un DC-9 amb destinació a Madrid, però l'entrevista del rei no es podia posposar i es va convertir en un sopar a casa del monarca preparat per l'infanta Helena a base d'amanides i truites a la francesa, el sopar es va allargar fins a les 3 de la matinada i a l'acabar, Joan Carles, que conduïa el seu propi cotxe el va deixar al parador de la Val d'Aran. Després del II congres de la UCD Joan Carles volia tornar a reunir-se amb Armada, i el dia següent, quan es van veure en els ritus ortodoxos que es van fer a Madrid en record a la mare de la reina li va dir que el volia veure amb caràcter d'urgència i el va citar el dia 10 a les 10:30 i ràpidament va cridar a Sabino per que s'ho apuntés a l'agenda, Sabino insistí que era impossible ja que aquella hora tenia una reunió prevista ja amb Alfonso de Borbón i no hi havia hores lliures però, el rei li va fer anular la visita amb aquest.

Aquells dies hi va haver nombroses trobades més: el dia 16 entre Ibáñez, segon de Milans, i Alfonso Armada, concertada prèviament per telèfon pel mateix Milans del Bosch. El dia 17 una nova trobada entre Armada i Joan Carles en mig d'un acte de l'Escola Superior de l'Exèrcit i finalment el dia 18 Ibáñez va mantenir una conversa telefònica amb Antonio Tejero on es ficava data definitiva per "l'operació Congrés". En un principi parlen del dia 20 de febrer coincidint amb la votació d'investidura del nou president del govern, però Tejero hi fica molts inconvenients i acaben decidint el dia 23 ja que es repetiria la votació i hi serien la totalitat de membres del govern sortint. Cortina, cap de l'Agrupació Operativa de Medis Especials del CESID es va reunir el dia 21 amb Antonio Tejero, Alfonso Armada i Vicente Gómez Iglesias, la seva mà dreta, va ser en aquesta reunió en la que Armada es va descobrir davant de Tejero com a cap de l'operació i Cortina li va explicar que en l'operació els socialistes no donarien gens de guerra i ell s'havia d'encarregar de redirigir el cop en favor de la figura d'Armada, cosa que pel que sembla no va entendre gaire bé. Ell, en el judici va afirmar que el que l'hi havien explicat és que el govern estaria format solament per militars i dirigit directament pel rei el qual li donava total suport. Pel que sembla el "mal entès" va ser degut a la frase que va pronunciar Armada i durant el judici diverses persones van ratificar:"La monarquía necesita robustecerse, por ello Su Majestad me ha encargado esta operación", també li va dir : "la Corona y la Democracia seguirían incólumes.., aunque ya hay preparados varios decretos que entrarán inmediatamente en vigor", i a més Armada també va dir que després d'haver parlat amb el nunci del Papa i l'ambaixador nord-americà podia afirmar que tant el Vaticà com l'administració Reagan els donarien suport. Finalment, en vigílies del cop, el comandant Pardo Zancada, de la Divisió Cuirassada Brunete, va viatjar a València per tal d'entrevistar-se amb el capità general de València i veritable cap militar de l'operació, Jaime Milans del Bosch, aquella mateixa nit Milans també va parlar per telèfon amb Armada per acabar de concretar petits detalls de la gran operació que l'endemà tenien pensat fer.

D'una cosa que sí que en podem estar completament convençuts és que un bon nombre de persones tenien coneixements que un intent de canvi polític, pronunciament militar, cop d'estat, etcètera..., seria una cosa imminent i bona part de la societat civil s'ho podia imaginar. Un exemple el podem veure en una frase, la qual es veu que va murmurar Santiago Carrillo diputat pel PCE en el moment que la Guàrdia Civil encapçalada pel tinent coronel Antonio Tejero va entrar al Congrés : «Cuánto ha tardado en venir el caballo de Pavía».

D'aquesta gent que en tenia coneixements previs evidentment els sectors militars eren els que més ben informats n'estaven i en major grau els sectors propers al CESID i grups pròxims al govern, això si, no tothom n'estava informat d'una mateixa manera ni d'una manera totalment correcta. D'aquest darrer grup podem destacar un dels màxims representants aquella nit de 1981, probablement el popularment més conegut, el qual es diu que no sabia ben bé on es volia arribar aquella nit, aquesta persona és el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero. Sabent de ben segur que un elevat nombre de militars, polítics o sectors populars en tenien coneixement en major o menor grau, així arribem a una de les polèmiques més grans que va aixecar aquell fet; la Casa Reial en tenia coneixements previs?, doncs el més segur es que sí, ja que hi havia molts sectors propers a la Casa Reial que estaven plenament involucrats com ara l'antic cap d'aquesta casa i antiga mà dreta de Joan Carles: Alfonso Armada, el qual segurament aquella nit de febrer va estar al Palau de la Zarzuela. A més el propers al rei que es sentien bona part de militars, la bona informació que tenia la Casa Reial provinent del CESID i de determinats sectors polítics i la presència de la figura reial en la solució Armada, entre moltes altres evidencies, fa obvi aquest coneixement i fa entrar en un debat molt més complicat que tampoc li falten arguments, aquest no és altre que si el monarca va participar de forma més o menys activa en els preparatius per un canvi polític, però en aquest de moment no hi entrarem.

Per conèixer el grau d'informació del govern i de la Casa Reial cal destacar l'anomenat informe Jáudenes (CESID) realitzat pel coronel Juan Jáudenes, per tal de poder fer-lo van ser necessàries gran nombre de interrogacions i investigacions realitzades pel mateix coronel. En aquest document surt informació i testimonis de diferents persones del Centre de marcat caràcter democràtic (UMD) com els capitans Diego Camacho i Rubio Luengo i el sergent Juan Rando qui van ficar a informació dels seus superiors les dades que tenien sobre la possible implicació de diferents persones de la casa, sobretot de l'entorn del caporal Rafael Monge Segura. Que es veu que tenia instruccions de conduir fins al Congres un dels autocars que el van assaltar per ordres directes del segon cap de l'Agrupació Operativa de Medis Especials del CESID i amb coneixement per part del cap de la unitat: el Comandant José Luis Cortina.

5-DESENVOLUPAMENT

Les trobades i reunions, que ja feia llargs mesos que anaven succeint-se, poc a poc van anar prenent forma. Els colpistes van escollir com a dia indicat el dilluns dia 23 de febrer, dia en el qual en el Congrés dels Diputats es produïa la votació d'investidura com a nou president de Leopoldo Calvo Sotelo en substitució d'Adolfo Suárez qui havia dimitit poques setmanes abans. Els colpistes van escollir aquell dia ja que tots els ministres del govern i gairebé la totalitat dels diputats tenien previst assistir al parlament. Com també havien acordat en aquelles reunions prèvies, els llocs en els quals es centraria l'operació militar serien el Congrés dels Diputats sota les ordres del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero i el Capità Abat els quals esperaven instruccions de més amunt, La capitania de la III Regió Militar de València sota la instrucció del Capità General de València, el general Milans del Bosch, el Palau de la Zarzuela que l'havia d'ocupar el general Alfonso Armada i la seu de la Divisió Cuirassada Brunete, que havia de ser dirigida pel general Torres Rojas. Però la intenció dels colpistes no es quedava en solament prendre aquests punts neuràlgics sino que esperaven el suport i el conseqüent aixecament d'altres sectors militars, populars i polítics.

El dia 22 algunes bases militars ja es van posar en situació d'alerta en espera d'ordres d'actuació, la primera va ser la base aèria dels Estats Units de Torrejón de Ardoz, situada a escassament 6 kilòmetres de Madrid.

A primeres hores d'aquell matí de febrer de 1981 a les oficines de la capitania de la III Regió Militar de València estaven ultimant els plans per tal de mobilitzar les tropes. A un quart i cinc d'onze, Milans del Bosch es va reunir amb els seus comandaments per tal d'informar que a Madrid aquella tarde es produiria un fet "greu", del qual en serien informats per ràdio, el rei n'estava al corrent i el general Armada donaria les ordres oportunes des del mateix palau de la Zarzuela.

El darrer gran implicat a reaccionar va ser el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero; aquest, el mateix dia 23, als vols de la una del migdia seleccionava de manera improvisada als guàrdies civils que l'acompanyarien a prendre el Congrés, aquests homes escollits no tenien gaire informació d'on anaven ni que hi farien. Després de dinar, a la Comandància Mòbil de la Benemérita a Valdemoro (Madrid), els va repartir els fusells i els va fer pujar als autobusos.

Passades les 5 de la tarda el qui era governador militar de la Corunya, el general Torres Rojas, es va presentar per sorpresa a la seu de la Divisió Cuirassada Brunete a Madrid.

En aquelles hores, militars els quals ja estaven informats del cop van aprofitar per anar desvetllant el seu secret a altres comandaments militars, cal ficar l'exemple de Pardo Zancada entre molts altres.

Per la seva banda el general Alfonso Armada, com era habitual, es trobava reunit amb el seu superior immediat, el general Gabeiras, en el quarter general de l'exèrcit (JEME) al palau de Buenavista.

Ja a les 6 de la tarde els sis autobusos plens de guàrdies civils, preparats especialment per l'ocasió, dirigits per Antonio Tejero es van dirigir cap al Congrés dels Diputats. Aquest desplegament va rebre el suport de diferents guàrdies civils de la Secció Especial d'Agents (SEA), una unitat operativa del CESID creada pocs mesos abans pel general Cortina, com Rafael Monge, Miguel Sales i Moya, els qui van guiar als assaltants cap al Congrés.

Ja a les 6 i 22 minuts de la tarde els agents de la Guàrdia Civil dirigits per Tejero , 288 guàrdies civils concretament, els quals disparaven trets a l'aire i es cridaven aquelles frases que van fer història com: "¡Que se sienten, coño!" o "¡Quieto todo el mundo!".

militars agredint al ministre de defensa

Cal destacar que en el moment que els militars colpistes van prendre la cambra baixa la majoria dels diputats presents en la sessió plenària van amagar-se sota les seves butaques tret del president del govern, Adolfo Suarez, el ministre de defensa, general Manuel Gutierrez Mellado, i el lider del partit comunista Santiago Carrillo, el qual no va parar de fumar un cigarret rere un altre.

Tal com ja havia anunciat Milans del Bosch la irrupció va poder ser seguida per radio i per televisió, ja que per la magnitud de la sessió plenària, una sessió d'investidura, va ser retransmesa en directe per diferents mitjans de comunicació, tot i això en poca estona agents armats de la III Regió militar van prendre diferents punts de Madrid entre ells la seu principal de RTVE i diverses emissores de radio les quals van interrompre totalment la programació establerta substituint-la per música militar.

Un cop el parlament ja havia estat pres per la Guàrdia Civil, el capità Muñecas va recitar un discurs dirigint-se als diputats de l'hemicicle el qual també va fer història: "No va a ocurrir nada, pero vamos a esperar a que venga la autoridad militar competente...".Aquesta autoritat segons es va dir posteriorment era Alfonso Armada tot i que alguns sectors sempre van afirmar que era el mateix Joan Carles.

A Madrid, a pocs kilòmetres del parlament espanyol, la DC Brunete es començava a posar en marxa. El general José Juste Fernández, cap de la DC i proper al govern de Suárez feia poc que havia estat informat dels plans colpistes per boca del general Pardo Zancada. Aquest l'hi havia dit que Armada dirigiria l'operació des del palau de la Zarzuela juntament amb Joan Carles i el general Juste per tal de verificar la informació va trucar a la Zarzuela preguntant per Armada però al no trobar-se allà van passar-lo amb el secretari, el general Sabino Fernández Campos qui segons la versió oficial va contestar-li contundentment: "Ni está ni se le espera". Aquests van mantenir una llarga conversa en la qual no se sap de què van parlar però Sabino va veure que els colpistes feien servir força el nom del rei i de la corona, cosa que no li va fer gaire gràcia, i es va ficar a actuar ràpidament per tal que la corona no és veiés afectada negativament pel cop.

A les 7 de la tarda el general Jaime Milans del Bosch aprofitant que la totalitat del govern estava segrestat decretava l'estat de setge des de València, amb un ban de guerra el qual era completament calcat al del 18 de juliol de 1936, el qual ràpidament va ser retransmès per diferents emissores de ràdio locals de la capital valenciana. Segons sectors propers al general s'explica que no es va decretar l'estat de guerra perquè totes les actuacions estaven dins la legalitat constitucional i decretant un estat de setge seria suficient per desenvolupar els plans previstos. En aquells moments el mateix capità general de València feia sortir els tancs al carrer, els quals van tardar poca estona en fer-se amb el control de la ciutat.

Després de força estona intentant-ho el cap de la Divisió Cuirassada, el general José Juste Fernández aconseguia contactar amb el general Armada, des del quarter general de l'exèrcit, no sabem ben bé de que van parlar en aquesta conversa però el que si que està clar es que Juste no va retirar les seves tropes.

Des de les 8 de la tarda Sabino Fernández , segons la versió oficial, no és va desenganxar del monarca i van decidir que per cautela seria millor que Armada no anés a la Zarzuela tot i que hi van mantenir un contacte telefònic constant.Tot i això fons extraoficials afirmen rotundament que Armada va passar per la Zarzuela tot i els intents de Sabino perquè no hi anés. Sabino i Joan Carles també es va dir que van contactar amb totes les capitanies generals, regions aèries i zones marítimes, directament ells per tal de sondejar la situació i segons s'ha informat posteriorment, Joan Carles va ser el primer, després d'haver sigut decretat l'estat de setge, a parlar amb Jaime Milans del Bosch. Cal destacar que Joan Carles i Milans eren amics personals i el general Milans era considerat el més monàrquic d'els generals.

Un cop el govern estava segrestat pels colpistes es va muntar una mena de govern provisional contrari al cop el qual pretenia ser també un improvisat quarter general de comandaments militars. Alguns militars estaven situats a l'hotel Palace de Madrid, en aquest hotel hi havia alts càrrecs militars com el general Aramburu, director general de la Guàrdia Civil i antic secretari de Joan Carles. Des del Palace, proper al Parlament, es volia controlar el que hi passava dins. A les 9 del vespre el Ministeri d'Interior va emetre un comunicat que donava a conèixer un govern provisional. En aquest comunicat s'informava que aquest govern estava sota les instruccions de Joan Carles i amb permanent contacte amb la junta de caps d'estat major per la defensa, aquest govern comprenia diferents secretaris generals i subsecretaris ministerials i estaven concentrats a la seu del ministeri d'interior, a la mateixa capital espanyola.

En poca estona els comandaments del Palace van començar a demanar la presència del general Armada perquè creien que ell podia solucionar la situació, Aramburu el reclamava amb insistència i en una conversa telefònica que va tenir amb Armada li va dir una frase la qual va passar a la història: "¡Alfonso, ven para acá, porque a mí no me obedecen!".

El cop anava perdent força durant la nit, especialment per no rebre públicament el suport del rei.

Una de les poques autoritats en pronunciar-se públicament sobre el que estava passant va ser el president de la Generalitat de Catalunya, el qual poc abans de les deu del vespre des de les emissores de Ràdio Nacional i Ràdio Exterior ve fer una crida a la tranquil·litat.

A dos quarts de deu Sabino Fernández va afirmar que entre els partidaris de la "Solució Armada" també s'hi havia sumat el general Gabeiras el qual va afirmar que estava disposat a acompanyar Armada en la seva entrada al Congrés. Tot i això el secretari de la casa reial va recomanar a Gabeiras que no ho fes perquè aquest gest hagués comportat la implicació de la Junta de Caps d'Estat Major de l'Exèrcit (JUJEM). Sabino també va transmetre el consentiment reial perquè Armada anés al al parlament tot i que va recomanar-li personalment que no parlés en nom del rei i que totes les propostes les fes a títol personal.

Finalment al hotel Palace va aparèixer el general Alfonso Armada el qual va mantenir una curta reunió amb el govern d'urgència i després es va dirigir cap al congrés per "frenar" el cop i assumir el paper de cap de govern sota les ordres del rei. Després de donar la contrasenya convenient als colpistes els quals esperaven l'"Elefante blanco":"Duque de Ahumada", va poder parlar amb Tejero, els dos van estar parlant en l'interior d'un despatx envidriat des d'on no se'ls podia sentir però des del passadís se'ls podia veure i testimonis presencials afirmen que van mantenir una aferrissada discussió. Segons van contar aquests testimonis Armada portava un exemplar de la constitució de 1978 a la mà per tal d'explicar-li algunes coses a Antonio Tejero, però es va trobar amb una reacció per part del tinent coronel Tejero la qual no s'esperava, Tejero va rebutjar la proposta d'Armada. Aquest va ser el fracàs de la coneguda amb el nom d'"Operació Armada". Segons la versió donada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, versió que Armada no va ratificar mai, deia que Tejero havia de deixar passar a Armada a l'interior de l'hemicicle, retirar els guàrdies civils de la sala i deixar que els diputats discutissin i aprovessin un govern de salvació nacional el qual estaria dirigit pel mateix Armada, vice-president Felipe González i un parell de carteres per a cada partit, incloent-hi socialistes i comunistes moderats com Enrique Múgica i Solé Tura. Armada, segons Tejero, li va parlar que d'un avió el qual estava disposat a oferir-li perquè tant ell com els seus homes poguessin sortir d'Espanya. El motiu per el qual Tejero no va acceptar va ser perquè ell esperava que el rei promulgués un decret que dissolgués el parlament, Milans del Bosch participés en el govern i que de comunistes al govern no en volia ni sentir a parlar, que segons ell va explicar és el que a ell li havien dit anteriorment altres colpistes i era pel que ell havia lluitat. A un quart i cinc de dos Tejero va ordenar a dos guàrdies civils que acompanyessin a Armada fins a la porta i que s'asseguressin que no hi tornava a entrar sense el seu permís.

Com a reacció al fracàs del pla Armada el comandant Pardo Zancada, el qual no volia quedar-se amb els braços creuats va sortir de la Divisió Cuirassada Brunete amb un contingent de 113 homes dirigint-se cap a les Corts per donar suport a Tejero. Ningú no el va interceptar la marxa i va entrar al Congrés sense dificultat. Una mica més tard, encara hi va arribar el capità de navili Menéndez Tolosa, amb la mateixa intenció. I tampoc no va tenir problemes per entrar-hi, tot i que en teoria ja hi havia diferents grups de militars contraris al cop protegint el Congrés.

Paral·lelament a l'entrada d'Armada al Congrés dels Diputats va ser retransmès per televisió un vídeo gravat feia una estona on apareixia Joan Carles, vestit de militar, en el queva rebutjar el cop, va desautoritzar Milans del Bosch i va defensar la constitució espanyola i l'ordre constitucional. Aquest vídeo havia estat gravat des del mateix palau de la Zarzuela poca estona abans. Era un discurs que oferia certa ambigüitat ja que es podia interpretar que demanava que tot tornés a la normalitat de feia unes hores o una autorització als plans d'Armada els quals simultàniament van ser trencats per la negació de Tejero a oferir-li el govern. Un grup notable d'historiadors afirma que Armada en el moment de la gravació del vídeo va estar present a la Zarzuela, una estona la qual coincideix amb la seva no localització. Un cop el missatge del monarca va ser gravat i per tal d'assegurar que arribés a les oficines de RTVE van sortir diferents cotxes de la Zarzuela amb una còpia cada un els quals per camins diferents es van dirigir a la seu de RTVE.

A les cinc de la matinada el capità general de València Jaime Milans del Bosch va abandonar les seves temptatives colpistes i va fer aquarterar les seves tropes, poca a poc les coses anaven tornant a la normalitat.

Guàrdies Civils sortint del Congrés per les finestres

Tejero per la seva banda va demanar la presència d’Armada, deia que solament pactaria amb ell. i així va ser, a dos quarts d'una Armada i Tejero firmaven sobre el capó d'un cotxe els pactes de capitulació i Tejero i els seus van pujar als autobusos i van tornar als quarters.

Poc a poc els diputats segrestats van poder anar sortint del parlament mentre una multitud de periodistes intentaven treure'ls-hi algunes paraules.


6- Judici de Campamento

Alguns dels inculpats per aquells tristos actes del febrer de 1981 van ser jutjats en un judici que va començar el mes de febrer de 1982 en un antic magatzem de paper del Servei Geogràfic de l'Exèrcit situat a la zona militar madrilenya de Campamento habilitat expressament per aquesta finalitat.

D'aquells prop de 400 homes que van ocupar el Congrés, uns 300 guàrdies civils i 100 militars, la immensa majoria mai no van ser jutjats ni processats. En total solament 32 militars i un civil van ser processats.

Bona part dels advocats dels condemnats defensaven la tesi que els acusats havien actuat "por obediencia debida y en nombre del rey" i pretenien que Joan Carles declarés en el judici, com a mínim per escrit, degut al protagonisme que havia tingut durant aquella nit. Vista la gran implicació del general Sabino Fernández Campos i diverses institucions públiques es va aconseguir que el rei no participés mai en aquest judici. Tot i això va sortir com a implicat en les declaracions de gran part dels processats. Qui sí que va declarar en el judici va ser el secretari de la casa reial, Sabino Fernández.Qui en les seves declaracions no va nomenar a Joan Carles va ser Armada, el qual va fer un pacte de silenci el que ningú no va poder trencar, en les altres declaracions van coincidir en que el rei n'estava al corrent i participava en el pla d'actuació activament.

D'aquells 32 militars encausats solament 6 van sortir amb penes superiors a 5 anys. Aquests van ser: el tinent general Jaime Milans del Bosch i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, condemnat a 30 anys de reclusió tal i com demanava la fiscalia i acusats d'un delicte consumat de rebelió militar. Els generals de divisió Alfonso Armada Comyn i Luís Torres Rojas, condemnats a 6 anys de presó, la fiscalia en demanava 30 i 20 respectivament, acusats d'un delicte consumat de conspiració per la rebelió militar. El comandant d'infanteria Ricardo Pardo Zancada condemnat a 6 anys de presó i el coronel d'enginyers de l'Estat Major Ibáñez Inglés, condemnat a 5 anys de presó. De la resta dels processats solament 16 van ser condemnats, un d'ells era civil, i la resta van ser absolts,11 concretament, per tots aquests la fiscalia demanava que hi hagués alguna condemna. Aquesta condemna no va agradar a gairebé ningú per la seva poca duresa amb els detinguts.

El qui aleshores era president del govern també va mostrar la seva disconformitat amb la sentència i va anunciar que el govern la recorreria al Tribunal Superior de Justícia al mateix temps que el Tribunal Militar deia que demanaria l'indult al govern.

El dia 6 d'abril del 92 va començar una segona vista en la qual el dia 28 d'aquell mateix mes es va donar una resolució definitiva, la qual no alterava gaire la primera, solament van ser notables els canvis en la condemna del general Armada al que se li va augmentar de sis a trenta anys la condemna. En aquest segon judici el nombre d'absolts es va reduir d'onze a només tres. A la majoria dels processats els hi van caure penes d'un a tres anys i un cop complida la condemna podien incorporar-se novament als seus llocs de l'exèrcit o la Guàrdia Civil.

També cal destacar que en la sentència final el nom del rei no va aparèixer enlloc i a més algunes converses com la que va mantenir Joan Carles amb Armada el 23 de febrer de 1981 aproximadament a dos quarts de set del vespre van ser atribuïdes a Sabino Fernández Campos, tot i la declaració d'aquest general.

Sens dubte qui va sortir més mal parat de tot el procés va ser el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero el qual va ser condemnat a 30 anys i a pagar al govern 1.076.450 pessetes per les destrosses que havia causat al Parlament. A més a l'haver estat expulsat de la Guàrdia Civil, la seva família va haver d'abandonar el pis del cos en el qual vivien. El càstig de Tejero va augmentar quan va ser traslladat al castell fortalesa de Sant Ferran, a prop de Figueres, una fortalesa del segle XVIII en la qual fou gairebé l'únic habitant des del 1983 al 1991. Actualment encara continua a la presó, concretament a Alcalá de Henares, però gaudeix d'un règim obert.
Milans del Bosch va rebre de mans de l'exèrcit la medalla honorífica de sofriment per la pàtria la qual el govern va aconseguir anul·lar. Milans va passar per diverses presons, ell no va voler demanar mai l'indult, però tot i això el dia 11 de juliol de 1990 fou posat en llibertat per haver considerat completa ja la tercera part de la condemna tot i solament haver passat 9 anys del total de trenta que havia estat condemnat. Va morir l'any 1997 i va ser enterrat com un heroi militar en la cripta de l'Alcázar de Toledo.

Armada per la seva banda va complir solament 7 anys de condemna. A final de 1987 la seva condemna ja va ser reduïda a 26 anys, 8 mesos i 1 dia, però el 24 de desembre de 1988 va ser indultat pel govern socialista de Felipe González per raons de salut i per haver acatat la constitució. Actualment viu en una casa pairal de Galícia on es dedica a cultivar camèlies.

Alguns militars com ara els coronels València i Arnáiz, els quals van encarregar-se de prendre la seu de RTVE i diverses emissores de ràdio, no només mai van ser processats si no què poc després del 23-f van ser ascendits a generals gràcies als esforços de no se sap ben bé qui.

Pel que fa al CESID també va viure una forta campanya de silenci i solament un agent, Gómez Iglesias, va ser culpat de l'irrupció al congrés condemnat a 3 anys de presó pel tribunal militar tot i que després el tribunal suprem l'amplià a sis.

La resolució final del tribunal consta de 13.000 folis ens els quals no és fa cap menció a les reunions més que provades entre diferents membres socialistes i Armada. Probablement gràcies al pacte de silenci que hi havia entre Armada, determinats sectors socialistes i membres de la casa reial de no inculpar-se entre ells.


7- Incògnites

Tot i el llarg judici realitzat despès de l'intent colpista de 1981 encara van quedar un gran nombre de preguntes sense resposta i molts punts contradictoris els quals mai han estat aclarits.

Una de les preguntes que més rumors ha fet córrer i més rius de tinta ha provocat ha sigut si el rei tenia coneixements previs d'aquell intent colpista i, en el cas que els tingués, fins quin punt els tenia. El que sí que podem afirmar és que hi havia força gent que en tenia coneixements, en sectors militars la filtració va ser notable i en els sectors del CESID de més importància; també en van tenir informació prèvia alguns sectors civils els quals estaven ben informats pels sectors de poder. També cal dir que les filtracions òbviament no tenien la mateixa profunditat en tothom. Aquesta important difusió prèvia és la que fonamenta les tesis que afirmen que la casa reial en tenia informació provinent d'alguns d'aquests sectors, ja que determinats càrrecs militars, polítics i civils tenien la responsabilitat d'informar a la casa reial. Però aquest és un tema molt delicat, i indiscutiblement són simplement rumors els quals, actualment són molt difícils de corroborar degut a pactes de silenci entre diferents implicats que en poden tenir la resposta, però al mateix temps que impedeixen descobrir la veritat també donen força als qui creuen en el previ coneixement colpista del monarca.

Una altra incògnita la qual va ser fortament tapada per algú va ser la identitat del conegut com a tercer integrant de l'Operació Galàxia, ja que se sap que hi havia involucrades tres persones amb importants responsabilitats, el capità de la Policia Armada Sáenz de Ynestrillas, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Mestres i del tercer integrant només en sabem que era un important militar del qual no era convenient que el s nom sortís a la llum.

El diari de tendències d'ultradreta El Alcázar va publicar el dia 22 de febrer, en la seva primera pàgina, una fotografia de l'interior del hemicicle buit i una fletxa blanca en la seva part superior esquerra en la qual hi estava escrita la frase:" Todo dispuesto para la sesión del lunes", i seguint la direcció de la fletxa, en una columna de text escrita per Antonio Izquierdo, director del diari "Antes de que suenen las 18:30 del próximo lunes". Probablement simplement era una coincidència casual amb el que havia de passar, però malgrat tot mai va ser objecte de cap investigació.

D'aquest cop també cal destacar que hi ha determinats papers els quals gràcies o per culpa de no se sap ben bé qui no han sortit mai a la llum, com per exemple la suposada nota manuscrita que va escriure Joan Carles al comandant d'infanteria Ricado Pardo Zancada; un telegrama interceptat des d'el CESID pel tinent coronel Álvaro Gaitán, que era enviat al general Jaime Milans del Bosch des de la Zarzuela; un informe de vint folis aproximadament escrit i firmat pel general Armada, on s'explicaven tots els detalls del cop i els noms dels qui havien de formar part del futur govern de salvació nacional; una carta escrita per Armada dirigida a la casa reial en la qual demanava permís per poder parlar durant el consell de guerra d'una part de la conversació que havia tingut amb Joan Carles dies abans del cop en ocasió del funeral de Frederica de Grècia, permís el qual va ser denegat; i fins i tot l'anomenat "Informe Jaudenes" elaborat per un general del CESID unes setmanes desprès del cop per avaluar la implicació de diferents persones. I així un important nombre de documents els quals ens deixarien de ben segur una millor informació del que va passar aquell dia de febrer de 1981.

Caldria estudiar, també, el motiu per el qual un membre de la Guàrdia Reial va poder colar-se en el congrés sense cap problema, aquest membre va ser qui va trucar a la casa reial per tal de facilitar un número de telèfon des d'on Sabino va intentar parlar amb Tejero, aquest s'hi va negar i va dir que solament obeiria ordres de Milans del Bosch, Joan Carles no va intentar parlar amb ell.

Un altre punt important a valorar és si realment les negociacions fetes la nit del 23 de febrer des de el Palau del Zarzuela van ser suficients per tal d'avortar el cop tal com la important campanya propagandística posterior a favor de la casa reial i en concret de la figura de Joan Carles es va encarregar de defensar aferrissadament i refermar la monarquia recentment instaurada, o per altra banda el cop es va veure avortat en el moment que el tinent coronel de la Guàrdia Civil no va voler entregar el control del parlament i el que realment s'intentava dur a terme era la ficada en escena de la "Solución Armada" i d'aquesta manera el monarca més que evitar el cop hi estava directament implicat com es pot interpretar en l'ambigüitat del seu missatge televisiu. Aquestes idees és veuen reforçades per frases dites pel mateix monarca com: "¡Alfonso, sólo tú puedes salvarnos!", la qual li va dir a Armada en ocasió de l'ultima trobada d'aquests dos en el Pirineu abans del cop, la frase dita per la reina anys desprès referint-se a la relació del rei amb els militars afirmant que va ser "un juego voluntariament ambiguo", entre moltes altres. Cal destacar que si aquestes hipòtesis fossin certes ratificarien que l'actuació realitzada durant aquella nit per general Sabino Fernandez Campos simplement buscava no tacar el nom de la corona. A més, en el judici de Campamento alguns gestos que el rei havia protagonitzat aquell vespre com ara la conversa amb Armada a dos quarts de set misteriosament van ser atribuïts al general Sabino, en contra del que aquest havia explicat en les seves declaracions en el judici.

Un altre punt no resolt força important, el qual Joan Carles li va comentar a Vilallonga anys més tard, és que el més normal hagués sigut que si els colpistes volien utilitzar el nom del rei sense el consentiment d'aquest haguessin pogut aïllar-lo, i per contra Joan Carles afirma que aquella nit hagués pogut sortir lliurement del Palau de la Zarzuela i va rebre més trucades en una nit que en tot un mes ja que les línies telefòniques de la Zarzuela a diferència de les de moltes zones de Madrid no es van tallar.

Cal tenir en compte també que a les 00:35, 5 minuts desprès de la sortida dels vídeos amb el missatge del rei des de la Zarzuela en direcció a la seu de RTVE, Armada arribava al Congrés, Armada feia més d'una hora que havia sortit de la seu de la JUJEM dirigint-se al parlament, però el més estrany és que entre el palau de Buenavista, seu de la JUJEM, i el parlament normalment es triga cinc minuts caminant. Mai es va investigar on havia estat Armada tota aquella hora però les hipòtesis que més força tenen es que Armada va passar-se pel Palau de la Zarzuela a explicar al rei i a Sabino del que havia de dir a Tejero al Congrés dels Diputats o fins i tot podria haver estat present durant la gravació del missatge de Joan Carles.

Un altra gran incògnita d'aquell dia de febrer va ser la identitat del "Elefante blanco" que Tejero esperava al Parlament. Actualment la possibilitat que té més força es que podria ser Alfonso Armada, tot i que aquest, anys més tard en una entrevista realitzada per Carlos Fernández va afirmar que ell no podia ser perquè la persona qui esperaven segons Tejero trigaria 20 minuts en aparèixer i Armada va trigar unes cinc hores i desprès no solament no li va fer cas si no que li va demanar que no tornés al Congrés, altres possibilitats les quals tenen també força son les que afirmen que l'"Elefante Blanco" pugués ser el general Jaime Milans del Bosch, tot i que aquest estava a València, el general Pardo Zancada, o fins i tot podria ser el mateix Joan Carles.
La tarde del dia 24 és va muntar una mena de Junta de Defensa reunida a la Zarzuela on entre altres hi havien reunits l'encara president en funcions, Adolfo Suárez, Joan Carles de Borbó i el general Gabeiras. En aquesta reunió es va produir un acte el qual també s'hauria de valorar amb molta atenció: Suárez va donar l'ordre a Gabeiras que també detinguessin al general Armada i aquell va girar sorprés i alarmat i va fer un gest d'estranyament al rei, i en aquell moment Suárez digué: "No le mires al rey, mírame a mí".

Pel que fa a la política internacional cal destacar que el secretari d'estat dels Estats Units d'Amèrica va dir públicament i referint-se a l'intent de cop d'estat que el que passava a Espanya era assumpte intern dels espanyols, frase la qual mai es va demanar als EUA que rectifiquessin i que demanessin disculpes, amb aquest govern cal destacar que Armada s'hi havia reunit mesos abans del cop.

Tampoc és va donar cap explicació raonable pel que fa al poc número d'encausats pel cop, per les condemnes tan baixes imposades ni pels indults realitzats pocs anys després.
Això són massa incògnites obertes encara avui en dia sobre un intent colpista, cosa que fa pensar que no coneixem la totalitat del que va passar realment i que probablement s'amaga encara alguna cosa.


8-Conclusió

Ja fa gairebé dos anys que vaig començar a buscar informació per aquest treball, aleshores era l'any 2006 i coincidia amb el vint-i-cinquè aniversari dels fets de febrer de 1981. Aleshores certament estava ple d'il·lusió i realment esperava conèixer alguna cosa transcendent sobre aquell intent colpista.

Durant aquests anys he passat llargues hores navegant per internet i per totes les pàgines web que tinguessin alguna relació amb el tema, removent diaris de l'època, fullejant muntanyes de llibres i mirant tots els documentals i material televisiu històric amb relació amb l'intent de cop d'estat.

Realment sí que he conegut força coses més de les que coneixia, però arreu es parlava del mateix, la informació, en el moment que intentava profunditzar una mica en algun aspecte concret, trobava que era impossible investigar una mica més i la informació trobada era estrictament limitada.

Com ja he dit en alguns punts d'aquest treball, en el moment que observes amb una mica d'atenció la informació que pots arribar a aconseguir, certament dona la sensació que s'intenti amagar alguna cosa, sobretot a l'observar la immensitat d'incògnites sense cap mena de resposta i actuacions de certes organitzacions estatals les quals sembla que vulguin amagar alguna cosa, i realment notes que solament pots conèixer una mínima part de la realitat del que va passar aquell dia i tot el context que l'acompanyava. Per això que he decidit titular aquest treball com "L'iceberg del 23-f", comparant el 23 de febrer del 81 amb un iceberg del qual només en veiem el 10 per cent del total mentre que l'altre 90 per cent està ocult en les fondàries del fred oceà.

Però tot i no poder haver conegut la verdadera realitat sobre el tema em sento realment satisfet per tal d'haver pogut conèixer la globalitat de la "veritat oficial" i bona part de la informació que en circula actualment. Perque sé que més del que he pogut manejar no ho hagués pogut fer tenint en compte les meves possibilitats actualment.

També m'agradaria comentar que aquest treball no el considero acabat, ja que no respon a les meves expectatives inicials i el considero per tant "aparcat temporalment", esperant realment algun dia poder recuperar-lo i poder explicar la veritat, una realitat verdadera, sense censures, sense manipulacions, sense falsos testimonis, sense ningú que fiqui traves a les investigacions i sense por a possibles represàlies.

Però de tota manera aquest treball, acabat o no, esperant poder ser revisat ben aviat estarà a l'abast de qui li pugui fer servei penjat en una pàgina d'internet la qual controlo personalment i porta el meu nom.

Finalment, i ja per acabar, m'agradaria repetir una dita amb la qual he obert aquest treball la qual crec que reflecteix el que ha sigut l'esperit i l'ànima d'aquest treball, una dita la qual també vull fer extensible a altres temes històrics, en concret alguns els quals estan força d'actualitat i comporten una forta crispació política:"Aquell poble qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la" .